Blog d’art i creativitat

No és cap secret que molts artistes no posaven títol a les seves obres. Sovint, els noms es van assignar molt després, per propietaris, gestors de col·leccions, hereus o advocats.

Johannes Vermeer no és una excepció. El seu famós quadre “La noia de la perla” va rebre aquest nom segles després de la seva mort. Inicialment, el quadre era conegut com “La noia amb turbant” o “El rostre d’una noia”.

El títol “La noia de la perla” es va fer servir per primer cop l’any 1995, quan la Galeria Reial Mauritshuis de l’Hag va preparar el catàleg d’una exposició de Vermeer a Washington. Més tard, aquest nom es va consolidar gràcies a la novel·la de l’escriptora Tracy Chevalier. El 2004, la història va arribar al cinema amb la pel·lícula protagonitzada per Scarlett Johansson.

L’aparició de l’impressionisme està profundament relacionada amb els avenços tècnics de la societat.

Per captar impressions subtils, matisos de llum i de color, els artistes havien de sortir de l’estudi i pintar a l’aire lliure. Però fins a mitjan segle XIX, això era molt complicat, sobretot pel que fa a l’ús de pintures a l’oli fora del taller.

La pintura es guardava en bosses petites fetes de bufeta de porc. Per fer servir el color, calia punxar la paret del saquet i després tornar-lo a segellar. Amb cada ús, la pintura s’assecava ràpidament, cosa que feia aquest procés molt poc pràctic.

L’any 1840, William Winsor, fundador de Winsor & Newton, va proposar guardar la pintura en una xeringa de vidre o metall. Però aquest sistema tampoc solucionava del tot els problemes de transport i conservació.

El 1841, el pintor nord-americà John Goffe Rand va patentar un dispositiu anomenat “Millora en el sistema d’emmagatzematge de pintura”. Així va néixer el tub metàl·lic per a pintura a l’oli que coneixem avui.

Durant aquell mateix any, Rand va registrar més patents per millorar el disseny, però encara no va inventar el tancament amb rosca.

Mentrestant, William Winsor va patentar un tub amb broquet i tap de rosca, molt més pràctic per als artistes. El 1842, Winsor & Newton va començar a produir massivament aquests tubs de pintura.

I ben aviat, es van estendre per tot el món!

Malgrat els nombrosos intents posteriors de perfeccionar-lo, el tub metàl·lic amb rosca continua sent, avui dia, la solució més senzilla i funcional per conservar la pintura a l’oli.

“En Franklin Booth sempre serà molt millor que gairebé qualsevol que hagi agafat mai una ploma…”
© Bernie Wrightson

Franklin Booth (1874–1948) va ser un dels artistes nord-americans més destacats i influents dels segles XIX i XX, conegut per les seves elegants il·lustracions en blanc i negre realitzades amb ploma i tinta.

De manera curiosa, el seu estil va néixer d’un malentès. Booth copiava amb extrema precisió il·lustracions de revistes utilitzant ploma i tinta, pensant que els originals s’havien fet així. En realitat, es tractava de gravats en fusta. Aquest error, però, el va portar a desenvolupar un estil personal format per milers de línies col·locades amb cura una al costat de l’altra.

A les seves obres es poden veure edificis gegants i boscos majestuosos elevant-se sobre figures minúscules, cal·ligrafia clàssica i arbres torçats.

Booth es va convertir en un artista comercial extraordinari. Va il·lustrar llibres de James Reilly, Mark Twain, Theodore Dreiser, Meredith M. Nicholson i molts altres. El seu domini de l’anatomia, la sensació de volum, la composició i el sentit dramàtic era realment admirable. Sens dubte, un dels grans mestres de la tinta nascuts a Amèrica.

El seu estil inconfusible i la seva varietat expressiva, propera a la pintura, van influir tant en artistes coetanis com en generacions posteriors, com Frank Frazetta i Bernie Wrightson.

“Sempre he admirat la bellesa de l’obra de Franklin Booth i el considero un dels millors de la il·lustració nord-americana.”
© Norman Rockwell

“Un estudiant modern que vulgui triomfar ràpid hauria de copiar algunes de les seves il·lustracions, encara que només sigui per disciplina. Jo el copiava per pur amor.”
© Milton Caniff

El retrat és un dels gèneres més antics de l’art comercial. Sempre hi ha hagut persones amb recursos que volien veure’s immortalitzades —ells i els seus familiars— en quadres que sobreviurien al pas del temps. El retrat segueix unes regles essencials que s’han de respectar perquè l’obra sigui realment reeixida.

Similitud
Un bon retrat requereix representar el rostre amb realisme i captar la fisonomia del retratat. Aquí és on molts artistes fracassen: el rostre no queda ben resolt, però tot i així entreguen la feina. El semblant fidel és fonamental.

Coneixements tècnics
La representació de la llum i l’ombra, l’anatomia, la perspectiva… Tots aquests coneixements són bàsics per transmetre el món d’una forma creïble i natural.

Bellesa
L’harmonia del color, les proporcions, la roba, l’ambient, i el sentit estètic dels detalls contribueixen a la força visual del retrat.

Ànima
Aquest és l’element més essencial. Cap retrat serà autèntic ni artístic si no transmet l’ànima del model: el caràcter, les expressions, els trets personals. El bon retratista és com un traductor: amb la seva habilitat, captura l’ànima com qui atrapa una papallona i la fixa sobre el llenç. Cent anys després, l’espectador encara podrà sentir la presència d’aquella persona.

Un bon fotògraf fa exactament el mateix: observa el model durant hores per captar el seu veritable jo. Cal tenir talent. Es pot ser un gran pintor, però no necessàriament un bon retratista.

Innovació / Estil
Un retrat reeixit ha de reflectir també l’esperit del seu temps: en la tècnica pictòrica, en la indumentària, en l’entorn. D’aquesta manera, l’obra connecta amb l’època i es manté viva per a les generacions futures.